INICIS I CARACTERÍSTIQUES
Espriu comença amb narracions caracteritzades pel monòleg interior de les novel·les psicològiques (El doctor Rip, 1931). El seu estil de seguida evoluciona i enllaça amb el corrent satíric i desmitificador de la literatura catalana (Ariadna al laberint grotesc, 1935). La seva Literatura passava a ser un món de ninots antipsicològics on l'autor movia els fils dels personatges igual que la mort (temàtica omnipresent en Espriu) mou els dels homes. D'aquesta manera, Espriu va arribar a una fórmula literària, a la qual es mantindrà fidel: partint de la crítica a la realitat política i cultural del moment, relaciona la vida quotidiana amb els mites clàssics i amb els tòpics literaris en un complex joc de desmitificació i, alhora, de valorització.
Tot i una experimentació molt personal i arrelada a la seva terra, el seu pensament filtra bona part dels temes que la literatura moderna ha posat damunt la taula. La relació amb Déu, o l'assoliment de la veritat. La creació com a camí del coneixement. La crisi del subjecte modern entre la pèrdua d'identitat i el desig de transcendència...
"Penseu que el mirall de la veritat s'esmicolà a l'origen en fragments petitíssims, i cada un dels trossos recull tanmateix una engruna d'autèntica llum." (Primera història d'Esther, 1948)
LA GUERRA, LA POESIA
La guerra civil estroncarà el futur d’Espriu, que havia de ser professor d’egiptologia a la Universitat Autònoma. L’al·legoria li servia per fixar la situació de Catalunya. Després d'una concentració tràgica i destructiva de la prosa, el seu estil va cristal·litzar en un poema satíric, Dansa grotesca de la mort (1934), i el 1937 en un poema de caire metafísic, El sotjador, on Espriu fixava la idea de la mirada cega de Déu projectada tràgicament damunt l'home. El 1939, immediatament després de la caiguda de Barcelona, va escriure l'obra teatral Antígona. Espriu el va utilitzar per a vehicular un missatge de perdó i de reconciliació entre els lluitadors. Si les obres anteriors tendien a representar el bé en negatiu, és a dir, des de la degradació material i espiritual, Antígona establia clarament el discurs didàctic en l'obra d'Espriu. Entre els factors que van acabar de portar Espriu cap a la poesia durant la postguerra hi havia, també, les majors facilitats de publicar en un gènere que no necessita tant d'espai com la prosa i que, pel seu caràcter més hermètic, podia superar millor els entrebancs de la censura.
LA RELACIÓ DEL POETA AMB EL SEU POBLE
És ben sabut que l'autor estimava Arenys de Mar. En el seu primer llibre de poesia, Cementiri de Sinera (1946), Espriu va evocar els "dies i sols perduts", el món destruït per la guerra que el poeta identificava amb Sinera. Aquest nom, que apareixia aquí per primera vegada, atorgava un sentit nou als escenaris mariners d'obres com Laia (1934) i a temes ja antics en Espriu com ara la memòria i la consideració de la literatura com un diàleg amb els morts. En el llibre de poemes següent, Les cançons d'Ariadna (1949), Espriu va recuperar en vers satíric el món arenyenc. Un any abans, el 1948, l'obra teatral Primera història d'Esther, autèntic cim de la literatura catalana de postguerra, havia entrecreuat el mite bíblic amb el món de Sinera des de l'estètica grotesca i esperpèntica.
LA POPULARITAT
Ja des de Cementiri de Sinera, cal situar la poesia d'Espriu, que va participar activament en revistes com Poesia i Ariel, en el corrent general de la poesia catalana de postguerra. Era l'evolució i humanització d'una poètica, la postsimbolista, capaç d'integrar en el poema l'espai individual del poeta i l'herència cultural i lingüística de la seva comunitat. La pell de brau (1960), sens dubte el llibre amb més ressò del seu autor. La poesia d'Espriu, el qual entenia el discurs metafísic tan sols des de la quotidianitat, va ser aleshores valorada des del punt de vista del seu realisme. El to èpic o didàctic va aparèixer com a extremament modern, exemple de combat ideològic malgrat la vaguetat social del discurs d'Espriu, que sempre es va limitar a parlar en general de la llibertat, la justícia i la tolerància. La popularitat de l’obra va arribar per diversos canals, sobretot per Raimon, que va musicar els seus poemes (Cançons de la roda del temps, 1966). La seva obra seria llegida en clau patriòtica i de consciència moral i nacional de la societat catalana.
A les 16:30h. Contacontes infantil
